La ‘diversió’ es contempla com l’element bàsic de l’experiència interactiva que proposa un videojoc però, malgrat tot, ‘diversió’ és un concepte que es queda curt per a definir la interacció d’un gamer.

Un model motivacional molt potent que ens ajuda a definir millor la diversió del jugador és la Self-Determination Theory (SDT). Explicat de manera generalista, la SDT distingeix entre motivacions extrínseques (la recompensa o càstig com a motivador de l’activitat) i intrínseques (el plaer per l’activitat en si mateixa). Els game designers han de procurar que un joc motivi intrínsecament al seu usuari i, per tal d’assolir aquesta fita, cal que es cobreixin certes necessitats psicològiques prèvies:

  • Autonomia: tinc control sobre la meva pròpia activitat i les decisions implicades en ella.
  • Competència: sensació de creixement i percepció que el meu grau d’expertesa afecta en els resultat que tenen les meves accions.
  • Relació: desig d’interacció i estar connectat, en un sentit profund, amb un altre.

Finalment, cal apuntar que en l’adaptació de la SDT al món dels videojocs, la necessitat de relació ha estat substituïda per la necessitat de presència. És a dir, sentir-se part integral del món que proposa el joc i NO experimentar-lo com a aliè a un mateix. D’aquí la importància vital de tenir sempre presents els models motivacionals a l’hora de dissenyar un videojoc.

 

Héctor Fuster · hfuster@enti.cat

Imparteix Introducció a la Psicologia a ENTI